Espais literaris III, JOAN MARAGALL

Del bloc 'Lector de Maragall' ens arriba un poema de Comadira perfecte per continuar amb aquesta recapte d'espais literaris. En aquest cas ens ambientem en el despatx del pis superior de la torre de Sant Gervasi on Maragall escrivia. Entrem de ple en el descens consirós, lent, fins dolorós de Maragall des del món infinit de possibilitats de la poesia al món finit de la 'prosa de la vida quotidiana'. Com un amarg retorn a la caverna platònica el poeta abandona el seu món verdader d'eufonies, dominis sensorials, metàfores, gustacions... per retornar a les convencions de la terra, aquest espai d'ombres i de siluetes, i de te magre i dolçúries...

Joan Maragall baixa a prendre el te

Els amics ja fa estona que hi són.
La família ben aplegada.
Les minyones, callades, polides.
La tetera, de plata, fumeja.

Parlen poc, només coses corrents
per distreure una mica l’estona.
En el fons tots esperen que baixi,
consirós, de la torre, el poeta.

Ell, a dalt, quan és hora sospira:
apenat diu adéu a les Muses.
Després desa la ploma, s’aixeca.
Amb tristesa s’atansa a la porta.

Tot és fosc i per l’ull de l’escala
una feble remor de conversa
el retorna a la terra. Respira
l’oloreta que fan les torrades.

Pas a pas, amb la mà a la barana,
va baixant dins un núvol de glòria:
cada vespre, fidels, el segueixen
els espectres dels seus personatges.

Quan arriba a la sala se’l miren
tots els ulls. Ell es mira la dona.
No diu res. Fins al cap d’una estona
no recobra el somriure i la parla.

Narcís Comadira, El verd jardí, dins Formes de l’ombra. Poesia 1966-2002, Edicions 62 / Empúries, Barcelona, 2002, p. 132-133.

Espais literaris II, BILLY COLLINS

(...) 'En la poesía de Collins planea una especie de conciencia trascendida de los pequeños paraísos terrenales de América. Son espacios para los sustantivos y el movimiento en donde se mezclan el surrealismo y la América de los iconos costumbristas. En términos cinematográficos Collins contribuye con sus poemas, traducidos en fotogramas, al gran cortometraje modernista americano por excelencia que abriría con un perro grande que va husmeando por el jardín de la entrada, encuentra una carretilla roja apoyada en la pared, mea en ella, y al dar la vuelta a la esquina ve el camión de los helados que todos los domingos por la mañana despierta al barrio con su musiquilla. Resopla, medio gruñe y medio ladra. Sale corriendo hacia el vendedor.' (...) 'Su estilo es inconcluso y ecléctico como el jazz pero, por otro lado, doméstico y fiable como unos pantalones vaqueros'.

The Order of the Days

A morning after a week of rain

and the sun shot down through the branches

and into the tall, bare windows.

The brindled cat rolled over on his back,

and I could hear you in the kitchen

grinding coffee beans into a powder.

Everything seemed especially vivid

because I knew we were all going to die,

first the cat, then you, then me

then somewhat later the liquified sun

was the order I was envisioning.

But then again, you never really know.

The cat had a fiercely healthy look,

his coat so bristling and electric

I wondered what you had been feeding him

and what you had been feeding me

as I turned a corner

and beheld you out on the sunny deck

lost in exercise, running in place,

knees lifted high, skin glistening-

and that toothy, immortal smile.

EL ORDEN DE LOS DÍAS

El amanecer tras una semana de llúvia
y el sol penetraban juntos por las ramas
cayendo sobre las altas y desnudas ventanas.

El gato tumbado girándose sobre sí mismo,
y yo que podía oírte en la cocina
moliendo granos de café hasta convertirlos en polvo.

Todo parecía especialmente nítido
porque sabía que todos íbamos a morir,
primero el gato, luego tú, luego yo,

luego un poco más tarde el sol licuado
era el orden que yo preveía.
Pero que en fin, nunca se sabe.

El gato tenía un aspecto ferozmente saludable,
el pelo tan hirsuto y eléctrico
que me preguntaba qué le habías estado dando de comer

y lo que me habías estado dando de comer a mí
mientras daba la vuelta a la esquina
y te contemplaba ahí afuera en la soleada terraza

absorta en el ejercicio, corriendo sobre el terreno,
las rodillas bien arriba, la piel brillante-
y esa sana y casi inmortal sonrisa tuya.


Billy Collins, Lo malo de la poesía y otros poemas, Bartleby Editores, 2007.

Espais literaris I, PEREJAUME

'Escrivia anant a peu. Trobava lluny de mi, externa a mi, la font de les meves paraules. Havia de caminar dies sencers per trobar-la.' M'agrada descobrir els espais literaris dels poetes, els perímetres de creació dels autors, els metres cúbics que es fan seus, les esferes en prosa convertides en vers, en definitiva els marges dels ulls del poeta, els moments i els espais des d'on teclegen, apunten un vers, gargotegen una paraula... Comencem amb un poema de Perejaume que ens explica el vaivé del seu taller al Montnegre.

Del Montal estant, del Montnegre estant,

baixa pel sot una llum cada vespre

i la llum fa el camí de l'aigua,

i s'engorga, de tant en tant,

mentre s'atura a collir paraules

que davallen dels arbres, i se les endú.

Penso en el suc de l'escriptura,

en el seu immens espai aquàtic,

com un llibre en formació

d'una bellesa indiferent i grandiosa

on, sota la literatura repartida en arbres,

la pintura arriba al mar.

Perejaume, Pagèsiques, Edicions 62, 2011.

ANTONI TÀPIES poeta

L'HOME QUE IGNORA

L'home que ignora
l'home que ignora i no es reconeix
i no coneix més veu,
l'home que desconeix els camins
i camina,
enfonsant els peus en el fangar
i no mira enrera
i no sent com el matoll el fereix a la pell,
l'home que ignora, que no viu,
i no sent la veu que el crida
al seu davant i al darrera,
l'home que no avança,
que no puja ni baixa
i a penes respira
l'aire feixuc que l'envolta,
l'home que no té passat
ni tindrà futur,
que no sent la remor del corrent
i els troncs que es colpegen
els uns amb els altres,
aquest home que es repeteix
en els murs,
que es multiplica, com un reflex,
inútilment,
que ignora l'animal
i la dimensió exuberant del vegetal,
i la roca amb el seu pes colpidor,
aquest home és l'home que ignora,
l'home que no viu,
ni podrà viure.

Antoni Tàpies, (La veu del vent, Barcelona: Columna 1988)

1923-2012

Live #7 KINGS OF CONVENIENCE, 'Me in you'

I see you building the castle with one hand
while tearing down another with the other

ROGER MAS canta SAGARRA

i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d'aquest món
i l'amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles.

Balada de les estrelles, Roger Mas canta Sagarra.

Mort de WISLAWA SZYMBORSKA (1923-2012), 'Fi i principi'

Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.

Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.

Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.

Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.

Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.

A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.

Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.

Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.

Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.

En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.

Wislawa Szymborska, Fin y principio
Traducció d'Abel A.Murcia Soriano)

Aquí podeu llegir una selecció que fa dos anys vaig fer dels millors fragments d''El poeta y el mundo', discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura.

Com s'escriu Szymborska? de Jaume Subirana

Adéu a una gran premi Nobel de David Castillo

Vitalismes

'Estic convençut que el cel el tenim aquí', o 'si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre' o 'cos i ànima'...

Un camell d'orient...

Fins als més punkis als hipsters més alternatius o als fidels més immobilistes del rock català dels 90, en veritat Manel agrada a tothom. L’underground català amb preocupació veu com l’atrapen els braços del mainstream i s’amaga sota la retòrica de la conyeta i de la sobrevaloració. El problema és que riure-se’n de manel pot resultar al final una activitat encara més agradable que escoltar la seva música, ja sigui per la còmoda dignificació i singularitat que dóna apartar-se de la moda, per ignorància o pel simple gust destructiu. A qui no li agafen ganes de bordar després de tant eixamplenc jove i fort i costumbrista i metropolità i de seny i simpàtic i amè i nadalenc? qui no necessita una mica d’esperit Pau Riba després de tant pop-folk bonic? Ah! però si en realitat fins i tot al Pau li agrada aquesta nadala tant transgressora i heterodoxa i crítica amb la monarquia...

Cacofonia de mitjanit...

...he trobat entre els boscos de carpetes de poesia una mena de divertiment que vaig escriure fa molt de temps. L'arxiu de word es titula 'cacofonia de mitjanit':

Primer accelera una moto in crescendo
i segueixen tres cotxes mezzo forte.
El compàs es repeteix dues vegades
i entra la tornada de l’autobús alegreto
que dialoga amb els crits andantino d’un turista.
A les dotze entren els acords de l’església
i acaba una ambulància diminuendo.

LAIA NOGUERA, 'Caure'

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.




Regalima el paisatge
en els vessants inexplorats.
Tot el que hi ha és endinsar-se
i la caiguda.




Com els arbres, la memòria.
La voluntat acarnissada de tocar, de tocar totes les coses.
I, en canvi, els ocells, el vent, l'oceà.
I, en canvi, la buidor.




Ficar la mà a la terra.
Enfonsar profundament
la mà en la humitat
de la terra.

I aquesta pressió,
contra totes les coses
que transporto.

Laia Noguera i Clofent, 'Caure' (Edicions 62, Barcelona, 2011)

Live #6 ANTÒNIA FONT, 'Carreteres que no van enlloc'

De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen, més s'ha d'aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí,
de sobte ciutats desafien s'univers hostil.

Dalt de la cadira...

Ara que marxa el president més vergonyosament condescendent al tràfic immoral d’armament i munició i n’arriba un altre que diu que ‘no escatimarà’ en despesa militar (ja escatimarem nosaltres no patiu), el poema que recitaria damunt la cadira seria aquell de Martí i Pol que diu que ‘torna la pregunta', que si 'Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra?’... Molt altrament hi ha coses que surten de dins del ser humà i que no es dobleguen a res més que a la llibertat i a la bellesa, hi ha gent que sap trobar el déu que té a dins i el sap expressar amb puresa, harmonia, amb alegria, amb vitalisme. Aquestes són les coses que m’interessen.

Entheos

"Si Dios y la imaginación son uno, la imaginación no sólo es una facultad del sujeto creador, sino que también es responsable de la creación del mundo objetivo. Por lo tanto, el mundo es el producto de la imaginación creadora, tal como se expresa en la poesía. La poesía, pues, no es un simple género literario, sino que es la 'sustancia' de todas las cosas visibles e invisibles. Así pues, 'la teoría de la poesía', afirma Wallace Stevens, es 'la teoría de la vida'"

Mark C. Taylor, After God.

Live #5 JAUME SISA, 'El setè cel'

Després de tant de mal una mica de cel...

El primer cel és inventat:
El primer gran invent de la terrestritat
El segon cel, imaginat:
En una nit d'estiu a la vora del mar
El tercer cel, dins d'un mirall
Reflecteix les imatges d'un món ignorat
I el quart cel és irreal:
Com un oasi verd en un desert estrany
Del cinquè cel res no se'n sap:
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que has engendrat dins del teu cap

HANNAH ARENDT, LLIBERTAT DE PENSAMENT (II)

"Profundament decebuda per la lectura superficial i parroquiana que Scholem feia del seu text, lectura influenciada per la 'campanya d'alteració' empresa contra l'obra per l'establishment jueu tant a israel com als Estats Units, Arendt deplorava que el seu interlocutor estigués tan mancat del que per a ella era la qualitat humana més preuada: la independència del pensament, la famosa Selbsdenken de Lessing. 'Malauradament -escrivia a Scholem-'molt poca gent és capaç de resistir-se a la influència de campanyes d'aquest estil'. 'L'opinió pública, sobretot quan ha estat convenientment manipulada, com en aquest cas, és molt poderosa'.
Tot recolzant-se en la seva ànalisi de les societats i dels estats nacionalistes mdoerns, i encara més dels règims totalitaris, sabia que davant d'una campanya ben organitzada només un petit nombre d'individus són capaços de resistir ferms. no és per casualitat que les pàgines més commovedores del llibre facin referència a éssers humans singulars que posseeixen prou força personal i espiritual per restar al marge de la multitud, completament sols, fidels a si mateixos, i per pensar d'una manera independnet -una actitud que Arendt entenia com una forma d'acció política i moral i com una gran poesa. Creia que aquests individus il·luminaven 'l'espai que la raó crea i manté entre els homes', aportaven una forma de salvació al món i el convertien en un lloc digne de ser habitat. Des d'aquest punt de vista Scholem havia fracassat en la prova del pensament autònom, independent i solitari, i també en la prova de la fortalesa de caràcter i de la capacitat de lluitar per aquest pensament i defensar-lo, cosa que per a ella constituïa el criteri suprem, l'essència i la definició de la humanitat".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

HANNAH ARENDT, La banalitat del mal

"Als ulls d'Arendt, Eichmann era el producte típic d'un règim que havia destruït la facultat de pensar i de jutjar dels seus conciutadans, així com la capacitat de distingir entre el bé i el mal, entre el que és just i el que no ho és, al capdavall tot el que hauria de definir un ésser humà. [...] Contràriament al que al.legaven molts dels seus detractors, amb la fórmula “banalitat del mal” Arendt no volia pas suggerir que hi hagués res de banal en els crims perpetrats pel règim nazi i pel seu emissari. No deixava de repetir que l’horror d’aquests crims no tenia precedents, tant per la seva dimensió com per la seva naturalesa. I ja a la segona meitat dels anys 1940 –molt abans, doncs, que tots els qui la censuraven moralment–, va ser la primera a comprendre la novetat total i l’enormitat dels crims nazis, com es pot llegir en el capítol que va dedicar als camps de concentració i extermini. No eren les atrocitats nazis les que eren banals; era banal la manera com havien estat comunament acceptades i generalitzades, ho era la naturalesa-producte del sistema totalitari de la gran majoria dels autors de la solució final, la seva manca de consciència, l'absoluta nul·litat del seu pensament, la seva incapacitat de distingir entre el bé i el mal".

Idith Zertal, La nació i la mort. La Xoà en el discurs i la política d'Israel.

EMILE HABIBI, la transmissió del mal (II)

"No aconsegueixo imaginar que, si la Xoà no hagués existit, els germans de Heinrich Heine i de Maimònides, de Bertolt Brecht i de Stefan Zweig, d'Albert Einstein i de l'immortal poeta judeoàrab Xelomó Ben Ovadià, permetessin a un govern jueu expulsar un altre poble semita de la seva pàtria [...]. De fet, els terribles sofriments infligits als jueus per les feroces bèsties nazis no s'han de mesurar només pels sis milions de persones aniquilades als camps de concentració ni per altres mitjans d'assassinat en massa, sinó també pel terrible preu que el poble jueu ha hagut de pagar amb la pèrdua de la seva gloriosa tradició i pel perjudici causat a allò que s'anomena el 'cor jueu".

Emile Khabibi, La vostra Xoà, la nostra catàstrofe.

PRIMO LEVI, La transmissió del mal (I)

"Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia."


Primo Levi, La treva. Traducció de Francesc Miravitlles. Barcelona, Ed. 62, 1997.

Terceres persones...

Més enllà de les puerils i ingènues intencions de Berlusconi per orquestrar un final èpic a la seva lamentable carrera política trobem també altres símils històrics que ens fan gràcia i ens demostren, irrefutablement, el decreixement progressiu de la intel·ligència humana:

‘Digues al teu amo que a Cèsar només mana Cèsar’. (Cèsar, segle I a.C).

‘Sense Silvio, el país estaria en mans de l’esquerra’. (Silvio Berlusconi. 2009).

'Anglada estará en las elecciones generales y tendrá su escaño'. (Josep Anglada, 2011).

... Aleix Saló també recolza la idea del decreixement progressiu de la intel·ligència humana: